QUÈ ENTRA I IX DE LA TERRA
La matèria de la Terra sempre és la mateixa, no entra ni ix
matèria apreciablement.
L'energia que entra en forma de llum ix tota en forma de
calor, a grans trets i pensant en temps geològic.
Aquesta transformació d'energia que es produeix a la
superfície de la Terra és la causant de totes les transformacions geològiques
d'aquesta superfície. L'energia adopta diferents manifestacions, que fan que
els materials geològics s'alteren i es moguen. És el que considerem com
geodinàmica externa.
Si només hi haguera geodinàmica externa tota la Terra ja estaria plana però per altra
banda, a l'interior de la Terra hi ha energia calorífica i radioactiva que
manté activa la dinàmica interna i permet la formació de muntanyes.
CICLE
GEOLÒGIC
El cicle geològic es composa de dues parts; la creació de
muntanyes es diu OROGÈNESI i és produïda per l'energia interna de la Terra, la
destrucció de muntanyes per aplanar la Terra es diu GLIPTOGÈNESI i és produïda
per l'energia solar en totes les seues transformacions. En ambdós casos també
intervé l'energia gravitatòria de la Terra.
METEORITZACIÓ
La meteorització és l'alteració de la roca, principalment
degut a agents atmosfèrics.
La roca es pot alterar si es fragmenta (meteorització física
o mecànica) o si s'altera la seua
composició (meteorització química).
Els éssers vius contribueixen a la meteorització exercint efectes mecànics
i/o químics.
METEORITZACIÓ
MECÀNICA
Hi ha diferents
tipus, però tots comença amb un fenomen intern: les roques es formen a
una pressió elevada i quan s'erosionen els materials que les pressionen
tendeixen a dilatar-se, normalment aquesta tendència fa que es formen fractures
anomenades diàclasis. Després l'alteració continua eixamplant-se aquestes
diàclasis.
Granitització i llescament per insolació: Als deserts i dalt
de les muntanyes hi ha moltes diferències de temperatura entre el dia i la nit.
La superfície de la roca es calfa molt, tendeix a dilatar-se i per la nit
tendeix a contraure's. Els minerals foscos més que els clars. Si les roques
tenen diversos minerals, com el granit, els minerals tendeixen a desapegar-se
uns dels altres i es separen en granets (granitització). Si la roca es
homogènia del mateix mineral, la part superficial es dilata més que l'interior
i tendeix a trencar-se en llesques paral·leles a la superfície.
Criofractura o gelivació: És l'efecte del gel, actua en
zones d'alta muntanya però no en ambient polar. Cal que es descongele i es
torne a congelar freqüentment. Quan es descongela, l'aigua entra per
l'esquerda, per la nit es congela i augmenta de volum, fent pressió a les
parets de l'esquerda. Ocorre perquè l'aigua es congela de dalt cap a baix i al
augmentar de volum no pot créixer cap amunt.
Deflació del vent. El vent transporta granets d'arena amb molta velocitat que en xocar amb les
roques fan botar minerals de la roca on impacta. Aquest fenomen també s'anomena
corrosió.
Efecte de les arrels: Les arrels creixen pels forats que
troben sense pressionar en l'esquerda, nomes si és un arbre o arbust l'arrel
creix l'any següent i es qua fa pressió sobre l'esquerda. Tant la del gel com
la de les arrels són pressions molt menudes, però molt continuades en el temps
i fan que les roques es trenquen.
METEORITZACIÓ
QUÍMICA
Són les reaccions que ocorren als minerals i que faciliten
la seua dissolució o suspensió en els agents de transport.
Dissolució directa: Ocorre en roques salines com el guix o
la Halita, produeix un paisatge de badlands amb càrcaves.
Oxidació: Els minerals de ferro poden ser mot durs i molt
resistents però al rovellar-se, l'òxid de ferro resultant és dissol fàcilment
en aigua. El color marró del fang és òxid de ferro generalment.
Descarbonatació: És una reacció prèvia a la dissolució de
les roques calcàrees. El diòxid de carboni
atmosfèric reacciona amb l'aigua i produeix àcid carbònic que posteriorment
reacciona amb el carbonat càlcic de la roca transformant-lo en bicarbonat
càlcic:
CO2 + H2O →
H2CO3 ; H2CO3 + CaCO3 → Ca(HCO3)2
A les begudes gasoses ocorre la primera reacció però a la
inversa, per produir bombolletes de CO2
. Si es destapen es desventen, a la natura passa el mateix, amb climes
càlids el CO2 no es dissol bé i no es produeix aquest tipus de meteorització,
és més típica de climes freds, sense gelar.
Hidròlisi: És una reacció lenta entre el feldespat i els
productes de dissociació de l'aigua. L'aigua es trenca en ions H+ i OH-
L'aigua es trenca en molt poca proporció, però es trenca, i
els ions que produeix, poc a poc, van desfent l'estructura cristal·lina del
feldespat per a formar Caolí. El feldespat és un mineral granular però el caolí
és laminar (argila) i encara que no es dissol, es trenca en fragments molt
menuts que són fàcilment transportables per l'aigua i el vent.
RELACIÓ
ENTRE METEORITZACIÓ QUÍMICA I MECÀNICA
Generalment, sobre una roca actua primer la meteorització
mecànica i quan la roca ja està fracturada l'aigua entra per les esquerdes i es
produeix la meteorització química. Encara que es pot produir l'oxidació amb
l'oxigen atmosfèric, totes les reaccions químiques es veuen accelerades en
presència d'aigua, per la qual cosa la meteorització química és més ràpida en
ambients humits.
RELACIÓ
ENTRE METEORITZACIÓ I EROSIÓ
La meteorització és alteració de la roca, sense que implique
desplaçament dels materials.
L'erosió és l'alçament i la pèrdua de materials del lloc on
estaven.
Si parlem de meteorització química, sovint ocorre erosió
immediatament després de la meteorització i per això es confonen.
Si hi ha meteorització i a continuació erosió sempre veurem
roca pelada.
Si hi ha meteorització però no hi ha erosió es forma el sòl,
on poden viure les plantes i formar un ecosistema. Es formen cicles de
retroacció; el bosc protegeix de l'erosió i quan més sòl millor bosc hi haurà,
fins que es creme.
EROSIÓ,
TRANSPORT I SEDIMENTACIÓ
L'erosió té dues accepcions; des del punt de vist dinàmic
l'erosió és l'alçament dels materials del lloc on estan. També podem parlar
d'erosió com efecte visible al paisatge, quan veiem les marques de la pèrdua de
materials al terreny.
L'erosió, és un instant, a partir de l'alçament del material
el que ocorre és el transport. L'erosió és el començament del transport.
L'agent geològic ha de tindre prou energia per alçar els materials i continuar
transportant-los. la sedimentació igual, és la conseqüència de la pèrdua
d'energia de l'agent de transport. per la qual cosa anem a parlar primer del
transport i posteriorment descriurem el modelat
general segons l'agent geològic.
AGENTS DE
TRANSPORT
El transport depèn de l'agent geològic i es poden
classificar en:
Agents de transport selectiu, els que transporten a diferent
velocitat els materials de diferent mida. Són els rius, la mar i el vent. Com a
conseqüència del transport dut a terme per aquests agents es formen diferents
roques sedimentàries: argiles (lutites) Llims, arenisques (gresos)i
conglomerats.
Agent de transport no selectiu. Són agents que transporten a
la mateixa velocitat tots els materials de diverses mides, com les glaceres i
els torrents. Les glaceres perquè el gel engloba els grans i els transporta
lentament al seu interior. Els torrents perquè són curso d'aigua intermitent i
curts que no tenen temps de seleccionar els materials com els rius.
ENERGIA,CAPACITAT
I CÀRREGA
Al parlar de transport hem d'estudiar dos conceptes teòrics;
la capacitat i la càrrega que depenen en últim terme de l'energia de l'agent.
Parlarem principalment dels rius.
L'energia d'un riu és energia cinètica: Ec=1/2 m·v2
Un riu tindrà energia si té molt cabal o molta velocitat, el
cabal depèn de l'aigua que entre al riu, quan plou molt augmenta el cabal, quan
hi ha sequera minva el cabal. La velocitat depèn del pendent, al curs alt té
molta pendent, al curs baix poca pendent. L'energia d'un riu és més o menys
constant, els rierols de muntanya tenen poc cabal i molta velocitat, els rius a
les planes tenen molt cabla, perquè s'han ajuntat molts afluents, però tenen
poca velocitat.
La càrrega és la quantitat de material solt que està
transportant un riu.
La capacitat és la quantitat de material que es calcula que
podria transportar segons la seua velocitat.
En principi el riu utilitzarà l'energia en transportar la
càrrega de sediments solts que porte.
Si la capacitat és major que la càrrega, al riu li sobra
energia per erosionar.
Si la càrrega és major que la capacitat potencial, el riu
deixarà de transportar i sedimentarà el material que transporta.
EROSIÓ DE
FONS I EROSIÓ LATERAL
Als climes
temperats dominen els sistemes fluvials. Les conques hidrogràfiques
estan formades pel riu i pels vessants. El riu només pot erosionar per la línia
per on passa. Es diu que fa erosió de fons. Va excavant el fons del riu i
augmentant la profunditat de la vall. Els vessants s'erosionen degut a les
aigües salvatges que corren pel vessant quan plou. Es diu que fan erosió
Lateral.
Als rius joves, la vall es tancada i hi ha molta pendent, el
riu fa erosió de fons.
Quan evoluciona, els vessants van erosionat-se cada vegada
més i va caient material al riu, aleshores, el riu gasta tota la seua energia
en transportar el que ha caigut dels vessants i cada vegada té menys poder
erosiu del fons. Als cursos mitjans l'erosió de fons i la lateral estan equilibrant-se,
cada vegada guanya més importància l'erosió lateral.
Al final de l'evolució, els vessants s'han obert molt, cada
vegada arrepleguen més aigua i, per tant, s'erosionen més ràpidament. Molts
materials cauen al riu i no poden ser transportats tots. Es formen els
al·luvions, que és com es diuen els sediments dels rius. El riu sol passar pel
cana d'estiatge i, només de tant en tant, creix el cabal i omple la plana
d'inundació. No hi ha erosió de fons, predomina la sedimentació i l'erosió
lateral.
Als sistemes càrstics, com que les roques calcàries estan
fracturades i són poroses, l'aigua s'infiltra i fa erosió interna, formant
galeries, però a la superfície hi ha molt poca erosió lateral, per tant, les
parets de la vall són molt verticals, formant canyons.
SEDIMENTACIÓ
La sedimentació és la conseqüència de la pèrdua d'energia de
l'agent de transport, amb la conseqüent pèrdua de capacitat.
Els agents
selectius formen diferents paisatges amb els sediments, els rius sedimentes els
cantells grans al curs alt i mitjà i l'arena al curs baix. Les argiles
solen arribar a la mar i es sedimenten al fons.
Els deserts també son selectius, les roques grans es queden
prop de les muntanyes on s'erosionen, l'arena arriba més lluny i forma les
dunes i les argiles poden travessar molts quilòmetres, fins i tot travessar la
mar i sedimentar-se molt lluny. Les grans planes del centre d'Europa es formaren al sedimentar-se pols del desert en
els últims milions d'anys. La pols del desert s'anomena loess.
A les platges també es selecciones els materials per això hi
ha platges de pedres i platges d'arena.
Què es formen Estuaris o Deltes als rius depèn de l'energia
de la mar, no de l'energia del riu.
Les estructures sedimentàries de les glaceres s'anomenen
morrenes.
Les estructures sedimentàries dels torrents s'anomenen cons
de dejecció.
Aquestos són els apunts del tema 1 : GEODINÀMICA EXTERNA. Més que res són un resum de tot el important del apartat GEODINÀMICA EXTERNA 2014. El qua té una entrada directa.
Als primers dies de classe del tema de geodinamica externa vam parlar de les diferencies entre cristalls i vidres, i a partir d' ahí ho compararem amb els minerals.
.jpg)
