TALIDOMIDA

Fa uns dies enrere vaig escoltar a les notícies, que les persones afectades per talidomida anaven a juí al cap de 50 anys, per arreplegar una indemnizació per els efectes del fàrmac en els seus cossos.

La talidomida és un fàrmac teratogènic que va ser receptat entre els anys 1956 i 1963 com a sedant i com a calmant de les nàusees durant els tres primers mesos de l'embaràs. Com a sedant va tenir un gran éxit popular, ja que no causava gairebé cap efecte secundari i en cas d'ingestió massiva no era letal. Aquest medicament va provocar milers de naixements de nadons afectats de dysmelia; és a dir, naixien sense braços o sense cames o, en els casos més extrems, sense els quatre membres.

Afectava els fetus de dues maneres: bé que la mare prengués el medicament directament com a sedant o calmant de nàusees o que el pare el prengués, ja que la talidomida afecta l'esperma i transmet els efectes nocius ja en el moment de la concepció. Quan es van comprovar els efectes teratogènics del medicament, aquest va ser retirat amb més o menys celeritat en els països on havia estat receptat sota diferents noms. Espanya va ser dels últims estats a retirar-lo l'any 1963.

La fórmula química de la talidomida és la següent: C₁₃H₁₀N₂O₄. La seua estructura química es mostra a la primera imatge.

A partir del moment en el qual va ser retirada, hi hagué un creixent interès clínic per la talidomida, i va ser introduïda com a agent immunomodulador emprat principalment en combinació amb dexametasona per tractar el mieloma múltiple. El fàrmac és un teratogen potent en els peixos zebra, pollastres, conills i primats, fins i tot en els humans: es poden produir greus defectes de naixement si la talidomida es pren durant l'embaràs.

La talidomida es va vendre en diversos països arreu del món des de l'any 1957 fins al 1961, any en què va ser retirada del mercat després d'haver estat considerada causant de defectes de naixement en allò que va ser anomenat “una de les majors tragèdies mèdiques dels temps moderns”.

Tot i això, la talidomida ha demostrat ser un tractament viable per diverses condicions mèdiques. Torna a ser receptada en un nombre determinat de països, encara que el seu ús continua sent controvertit, incloent-hi la seva prova en les regions en vies de desenvolupament. La tragèdia de la talidomida va donar lloc a un requeriment molt estricte a l'hora de provar els fàrmacs i plaguicides abans que poguessin ser objecte d'autorització.

 BIBLIOGRÀFIA

 http://es.wikipedia.org/wiki/Talidomida : D'açí he extret tota la informació.

http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Thalidomide-2D-skeletal-wavy.svg : D'açí he agafat la imatge.

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg8v4zwyWjHxrSMJ9zROcVvtXaKhDWETyvxsl4ZwCQHbN8cbptFR-JyxVQnlsvyiifr4A86iUnemCMQkhDi0wmYMvGIVpjGWH3rXis29RTiuVukpwZtxN15WNOI94PccmahXxFT8dBQSaw/s320/talidomida4.jpg : D'açí he extret la imatge en la qual es poden veure les conseqüències de la talidomida.

ESCLEROSI MÚLTIPLE

Avui he llegit al periòdic digital del País, la història d'una dona amb esclerosi múltiple des de fa 25 anys. Aleshores m'he informat d'aquesta malaltia i he decidit fer-hi un treball sobre ella.

És una malaltia en què el sistema immunitari propi actua contra la mielina, una substància de la coberta de les fibres nervioses. El sistema nerviós central pot anar perdent la seva funció a diferents parts del cos. Així, és una malaltia neurodegenerativa, crònica i no contagiosa. Encara no existeix cura. Pot tenir causes genètiques però actualment les causes exactes encara són desconegudes.

DESCRIPCIÓ

En l'esclerosi múltiple és el mateix organisme qui emprèn un atac immunològic contra si mateix que danya la mielina, una substància que recobreix les fibres nervioses. En conseqüència, l'habilitat dels nervis per conduir les ordres del cervell es veu interrompuda. Aquests errors del sistema immunològic s'atribueixen a una predisposició genètica en combinació amb factors ambientals com són les infeccions per virus.

CAUSES

Les causes són encara desconegudes, sembla que la presència d'un virus o d'algun altre factor que no coneixem en edat juvenil podria desencadenar la malaltia. També sembla que hi pot haver una predisposició genètica, tot i que hom no ha trobat encara el gen, cosa que pot fer pensar que es tracti d'una combinació complexa especial entre ells.

SÍMPTOMES

L'esclerosi múltiple pot presentar una sèrie de símptomes que apareixen en atacs o que progressen lentament al llarg del temps. Es creu que en el seu progrés actuen mecanismes autoimmunitaris. Els símptomes de l'esclerosi múltiple poden ser lleus o severs, de llarga o de curta durada, i poden aparèixer en diferents combinacions, segons l'àrea del sistema nerviós afectada. 

El símptoma inicial de l'esclerosi múltiple és, sovint, visió borrosa o doble, distorsió del color roig-verd o fins i tot ceguesa en un ull. Inexplicablement, els problemes visuals tendeixen a desaparèixer en les etapes posteriors de l'esclerosi múltiple. Els problemes inflamatoris del nervi òptic poden diagnosticar-se com neuritis retrobullbar o neuritis òptica. El 55% dels pacients amb esclerosi múltiple tindran un atac de neuritis òptica en algun moment de la seva vida i aquest serà el primer símptoma de l'esclerosi múltiple en un 15% aproximadament dels casos.

La majoria dels pacients amb esclerosi múltiple experimenten debilitat muscular en les extremitats i dificultat amb la coordinació i l'equilibri en algun moment en el curs de la malaltia. Aquests símptomes poden ser suficientment severs com per a crear dificultat al caminar o fins i tot al posar-se dempeus. En els pitjors casos, l'esclerosi múltiple pot produir una paràlisi o total.

La majoria de persones amb esclerosi múltiple presentin també paretèsies : sensacions sensorials anormals i transitòries, en casos rars, també poden experimentar dolor. De vegades ocorre una pèrdua de sensació. Altres queixes freqüents són els impediments del parla, els tremolors i el mareig. Ocasionalment, les persones amb esclerosi múltiple sofrixen pèrdua d'audició.

Altres símptomes que es poden presentar són atàxia, tremolors, alteracions de la parla, alteracions de la deglució, alteracions visual, vertigen, disfunció urinària, trastornsintestinals, disfunció sexual, depressió, eufòria o anormalitats cognoscitives.

DIAGNÒSTIC

Al veure's confrontats amb un pacient els símptomes del qual, examen neurològic i historial mèdic indiquen la presència d'esclerosi múltiple, els metges utilitzen una varietat de tècniques per a descartar altres possibles trastorns i realitzar una sèrie de proves de laboratori que, si resulten positives, confirmen el diagnòstic.

Les tecnologies d'imatges, tals com la ressonància magnètica cèl·lular utilitzades sovint juntament amb l'agent de contrast gadolini, que ajuda a distingir noves plaques de plaques velles poden ajudar a localitzar les lesions en el sistema nerviós central resultants de la pèrdua de mielina. No obstant això, ja que aquestes lesions també poden estar presents en altres trastorns neurològics, no són prova absoluta d'esclerosi múltiple. L'espectroscòpia de ressonància magnètica , és una nova tècnica que s'està utilitzant per a investigar l'esclerosi múltiple. Al contrari de la ressonància magnètica, que proporciona una imatge anatòmica de les lesions, l'espectroscòpia de ressonància magnètica  produeix informació sobre la bioquímica del cervell en l'esclerosi múltiple.

Les proves potencials evocades, les quals amiden la velocitat de la resposta del cervell a estímuls visuals, auditius i sensorials poden detectar de vegades lesions que els escànners poden no percebre.

TRACTAMENT

Hi ha tractaments que aconsegueixen retardar l’aparició dels símptomes, però seria important trobar nous mètodes que permetessin prevenir o curar la malaltia. Els tractaments disponibles estan dirigits a modificar l'evolució de la malaltia i a pal·liar-ne els símptomes.

No hi ha cura per l'esclerosis múltiple. No obstant això s'han trobat diversos medicaments que són eficaços en el tractament, frenant el desenvolupament de la malaltia i combatent els símptomes.

 BIBLIOGRÀFIA

 http://es.wikipedia.org/wiki/Esclerosis_m%C3%BAltiple : Açí he buscat tota la informació.

 http://estaticos02.elmundo.es/elmundosalud/imagenes/2006/10/03/1134752238_0.gif : D'açí he extret la imatge dels símptomes.

http://www.discapacidadonline.com/wp-content/uploads/2012/08/esclerosis-multiple4.jpg : D'açí he agafat la primera imatge.

http://globedia.com/imagenes/noticias/2012/10/27/medicamentos-esclerosis-multiple_1_1437290.jpg : D'açí he agafat l'última imatge.

QUÈ ÉS UNA VACUNA ?

Una vacuna és una injecció, que et posen els metges. En la qual hi han virus els quals es volen eliminar més endavant, mig morts o debilitats i s'introdueixen al cos. Aquestos quan entren al cos, s'hi formen anticossos al voltant d'ells els quals els maten.

Les vacunes es posen per a que els anticossos reconeguen el virus de manera ràpida i quan entre de manera natural tinguen prou capacitat, com per a poder matar-los i eliminar-los del cos i no et puguen produir malestar general o local.

BIBLIOGRÀFIA

El text el he extret de coneixements pròpis, i de les explicacions de la classe del 12/12/2013
http://www.viajejet.com/wp-content/viajes/Viajar-a-Tailandia.jpg : D' así he extret la imatge

DIABETES

és una síndrom de metabolisme alterat, deguda generalment a una combinació de causes heredítaries i ambientals, que resulta en un nivell de glucosa a la sang ( glúcemia ) anormalment elevat. El nivell de glucosa a la sang està controlat per una interacció complexa de nombroses substàncies i hormones del cos, incloent-hi l'hormona insulina fabricada a les cèl·lules beta del pàncrees. "Diabetes mellitus" es refereix a un grup de malalties que provoquen un nivell elevat de glucosa a la sang degut a defectes de la secreció de la insulina o de l'acció d'aquesta hormona al cos.

BIBLIOGRÀFIA

http://ca.wikipedia.org/wiki/Diabetis_mellitus : Así he trobat la informació de la diabetes

BULÍMIA

És un transtorn de comportament alimentari d'origen nerviós en el qual la persona no té cap control en el que menja i sent una forta culpabilitat  a causa d'això. Es caracteritza, com el transtorn per afaertament,  per episodis en què la persona menja sense control, però a la bulímia la persona després se sent tant culpable que vol "compensar" provocant-se el vòmito abusant de laxants i diüretics.

La bulímia nerviosa afecta a persones insegures, que no se senten satisfetes amb elles mateixes i s'obsessionen pel menjar i el pes corporal. Els malalts de bulímia mengen grans quantitats d'aliments en un espai curt de temps (fartades)

BIBLIOGRÀFIA
 http://ca.wikipedia.org/wiki/Bul%C3%ADmia : Ho he buscat a la viquipèdia.
http://www.theprisma.co.uk/wp-content/uploads/2013/11/Bulimia%E2%80%A6-nerviosa-1.jpg : Açí he buscat la imatge.

MALÀRIA

És una protozoosi de caràcter febril produïda pel paràsit Plasmodium que s'encomana per picada del mosquit Anopheles femella, que és el vector; els mascles no piquen ja que s'alimenten de vegetals.
L'únic cas de contagi directe entre humans és el d'una dona embarassada que transmet la infecció via trasplacentària al fetus.
Els símptomes són molt variats: cursa amb febre entre els 8 i 30 dies posteriors a la infecció i pot estar acompanyada, o no, de dolor (de cap o musculars), diarrea, decaïment i tos.
En regions on la malària és altament endèmica, les persones són tan sovint infectades que desenvolupen la "immunitat adquirida", és a dir que són portadors més o menys asimptomàtics del paràsit.

Els medicaments antipalúdics no garanteixen una protecció absoluta contra la infecció.
Aquesta malaltia és la primera causa de malalties debilitants, i és la primera en importància entre aquest tipus de malalties, amb més de 200 milions de casos cada any en tot el món.
El Dia africà de la lluita contra el Paludisme se celebra el 25 d'abril, atès que és en aquest continent on la malaltia és més comuna.
La primera vacuna mitjanament desenvolupada fou pel doctor Manuel Elkin Patarroyo, metge colombià, tot i que encara no compta amb una efectivitat suficient.

BIBLIOGRÀFIA

http://ca.wikipedia.org/wiki/Mal%C3%A0ria : He buscat malària a la viquipèdia.
 http://static.naukas.com/media/2011/01/mosquito-malaria.jpg : He buscat la imatge.

CONTAMINACIÓ DE BHOPAL (India)

El desastre es va produïr a la regió de Bhopal en la India.
Aquest desastre es va originar en produir una fuita de 42 tones d'isocinat de metil en una fàbrica de pesticides.

L'accident es va produir en no prendre les degudes precaucions durant les tasques de neteja i manteniment de la planta, el que va fer que l'aigua a pressió utilitzada i els cristalls de clorur sòdic, restes metàl·liques i altres impureses que la mateixa arrossegava, entressin en contacte amb el gas emmagatzemat, iniciant una reacció exotèrmica que va provocar l'obertura per sobrepressió de les vàlvules de seguretat dels tancs, i amb això, l'alliberament a l'atmosfera del gas tòxic, amb l'agreujant que el sistema de refrigeració dels tancs i el catalitzador de gasos previ a la sortida a l'atmosfera, tots dos s'havien desactivat per l'estalvi de costos. 
En entrar en contacte amb l'atmosfera, el compost alliberat va començar a descompondre's en diversos gasos molt tòxics que van formar un núvol letal que, en ser més densos els gasos que la formaven que l'aire atmosfèric, va recórrer arran de terra tota la ciutat. Milers de persones van morir de forma gairebé immediata asfixiades pel núvol tòxic i moltes altres van morir en accidents en intentar fugir d'allà durant la desesperada i caòtica evacuació de la ciutat.

COM S'OBTÉ LA INSULINA ARTIFÍCIAL DELS HUMANS

Cap el 1920, la insulina que s'utilitzava era majoritariament dels gossos cap a l'any 1920, però aquesta insulina produïa moltes infeccions a les persones i reaccions químiques.
Cap a la dècada dels 80, començaren a industrialitzar insulina porcina, ja que era la més pareguda a la humana. Gràcies a està insulina es van salvar moltes vides.
Actualment, l'insulina artifícial s'industrialitza gràcies, a la tècnica industrial genètica utilitzada, consisteix a extraure cèl·lules humanes amb el gen que porta la informació per a fabricar insulina.
Aquest gen s'introdueix dins de les bacteries que son organismes fàcils de cultivar en el laboratori.
Actualement és un element indispensable per als biabètics.
Es distribueix a totes les farmàcies.

DONEM PER ACABAT EL TEMA

Donem per acabada aquesta unitat 1. En la qual hem explicat la funció i les parts e la cèl·lula animal. Després hem parlat de dels teixits entre els quals es poden destacar el teixit epitelial, el muscular, el connectiu i el nerviós.
Ara estem començant a donar l'unitat 2. Aquesta unitat tracta sobre SALUT I MALATIA.
Ja en comentaré més quan obtinga major informació.

TEIXIT NERVIÓS

                TEIXIT NERVIÓS
El teixit nerviós, junt al muscular, el classificarem al mapa conceptual com a teixits molt especialitzat. la forma de les seues cèl·lules, les neurones, és molt concreta. A més a més, al teixit nerviós hi ha altres cèl·lules anomenades cèl·lules de la glia, que realitzen funcions auxiliars de nodriment i substentació.  Entre les cèl·lules no ha altra substància intercel·lular que el líquid cefaloraquidi on es troben els nutrients que passen de la sang a aquest líquid

Les neurones tenen un cos neuronal on es troba el nucli i la resta dels orgànuls, és on es formen les proteines necessàries pel manteniment de la cèl·lula i on es genera l'energia mitjançant la respiració cel·lular
Les dendrites són les nombroses prolongacions per on entren els senyals d'altres cèl·lules.

L'axó és una prolongació única que condueix la resposta en forma d'impuls elèctric

TEIXIT MÚSCULAR

             TEIXIT MÚSCULAR

El teixit muscular és un teixit molt especialitzat, no té substància intercelular però les seues cèl·lules formen paquets envoltats de teixits conjuntiu que als extrems de les fibres formen els tendons dels músculs.
Les fibres són més o menys allargades, segon el tipus de teixit muscular.
La seua principal característica és la gran abundància de les proteïnes que formen el citoesquelet de la cèl·lula: l'actina i la miosina. La interacció entre les dues proteïnes produeix la contracció de la cèl·lula, l'estirament és passiu, les proteïnes es relaxen i alguna força externa a la cèl·lula provoca l'estirament.

Hi ha tres tipus de teixit muscular:
  
Teixit muscular estriat. Les proteines actina i miosina estan molt ordenades formant una estructura anomenada sarcòmer

Teixit muscular llis. No té les proteïnes organitzades en sarcòmers i no té tanta sang al seu voltant, per la qual cosa és blanc en lloc de rosat. És el múscul que hi ha als òrgans vitals, , la contracció és més lenta, duradora i involuntària Les cèl·lules són menudes, tenen un sol nucli i s'uneixen entre elles per formar el músculs

 Teixit muscular cardíac. És de contracció ràpida i involuntària, té cèl·lules curtes unides entre elles com el muscular llis, però presenta sarcòmers com l'estriat. A més a més té propietats elèctriques semblants al teixit nerviós. Les contraccions son autònomes, el cor té el seu propi marcapassos i el sistema nerviós només regula el ritme.

TEIXIT CONNECTIU ( la sang )

                                              Sang

La sang es considera un teixit connectiu especial. L'origen embriològic és el mateix que la resta del teixits connectius, la sang es forma a la medul·la òssia.
El plasma
El plasma és la substància intercel·lular líquida del teixit, està compost en un 90% d'aigua. El 10% restant són proteïnes com l'albúmina, les proteïnes transportadores del colesterol i el fibrinògen. També es troben al plasma els nutrients i substàncies de rebuig que circulen junt a la sang.
Les proteïnes tenen funcions concretes que explicarem més endavant.
Les fibres
Al igual que altres connectius, la sang té proteïnes fibrilars com el fibrinògen, però només es transformen en fibra en cas de ferida, per formar la costra. El fibrinògen rep senyals quimics i es transforma en fibrina que s'uneixen en cadena per formar les fibres. en els fibres queden atrapades plaquetes, fan la costra i taponen el forat.

Hi ha tres grans tipus de cossos cel·lulars:

 Glòbuls rojos. Són cèl·lules que perden el nucli i adopten una forma biconcava,  contenen hemoglobina que és una proteïna amb ferro  especialitzada en transportar oxigen. El fet de no tindre nucli permet que haja molts glòbuls rojos per mm3, uns 5 milions, però per contra, tenen una vida curta, uns 120 dies, i han d'estar-se fabricant a tota hora.

Glòbuls blans. Són cèl·lules amb nucli, per contraposició als glòbuls rojos s'els anomena blancs, però són transparents no tenen cap substància acolorida. Per veure'ls al microscopi els hem de tenyir amb colorants. Encara que semblen tots iguals hi ha diversos grups per la seua funció, en resum macròfags i linfòcits (és encara més complicat, mireu la Viquipèdia). Els macròfags es mengen  els cossos al·liens que es troben per la sang. Bacteris, virus, protozoous, etc. Els linfòcits fabriquen anticossos o ataquen a les cèl·lules infectades amb virus per a que no pugen creixer.

 Plaquetes, son fragments de cèl·lules que participen en la coagulació de la sang en cas de ferida.